Quan el lleó deixa de rugir

Dos exploradors reben una carta des d'Àfrica explicant-lis que el lleó, el rei de la sabana, ha desaparegut. Aquest és el punt de partida de 'Safari', l'obra de teatre infantil que la companyia La Baldufa va representar dissabte a l'auditori de Can Ventosa, on varen acudir centenars de famílies. Les reben un escenari en penombra, uns capells penjats, un munt de maletes antigues, una atrotinada càmera de fotos i les siluetes d'un elefant, un mico i una girafa. És tot el que necessiten els exploradors, Piñote i Calabacín, per descobrir, recorrent l'Àfrica negra, que el lleó ha fugit fart de la mofa i befa que en feien d'ell la resta dels animals, especialment un cocodril. Minat per les burles, el lleó perd el seu rugit, primer, i s'amaga, després. (Mira aquí las imágenes)

És a dir, que el lleó, tot i ser el rei de la sabana, pateix assetjament. O bullying. Dos paraules, però, que no es pronuncien en tot l'espectacle. I tot i això, i els riures que acompanyen els més de 45 minuts d'obra, no en queda cap dubte. «La intenció és que la gent passi una bona estona i, si pot ser, que s'emportin alguna cosa a casa per reflexionar i parlar d'aquest tema», comenta Pijuan, un dels exploradors, que destaca com l'obra fuig de la idea ensucrada de què el lleó i el cocodril acabin sent amics.

El perill del moralisme

El perill del moralisme

«No hi ha una solució fàcil en aquestes situacions. El lleó i el cocodril no seran amics, no es tracta d'això, el que han de fer és respectar-se. No cal que parlin ni que es caiguin bé, simplement s'han de respectar», continuya l'actor, que insisteix, de fet, en el «perill» que suposa la tendència «moralista», que pateixen diverses arts, principalment el teatre i la literatura, que posa el missatge per sobre de tot. «I no, tothom ha de disfrutar de l'art. Això és el més important. I, si a partir d'aquí, a sobre pots fer que la gent reflexioni sobre un problema o una situació, perfecte», comenta l'actor de la companyia La Baldufa, que confessa que els agrada treballar amb les «coses senzilles» perquè, a la fi, són les que acaben sent més trascendents. En aquest sentit, explica, a l'hora de dissenyar un espectacle no es plantegen «anem a parlar d'això» sinó que va sorgint. De fet, Pijuan assegura que, en general, quan es decideix fer una obra per tractar un tema concret augmenta el risc que la trama sigui massa rebuscada i és més fàcil caure en els tòpics.

Aquesta fugida conscient d'allò ensucrat als seus espectacles queda patent també a la posada en escena. Tot i que a 'Safari' els protagonistes, a més dels dos exploradors amb ànima de clown, són els animals, no són suaus ni de peluix. Tot té un aire africà. Empren màscares ambientades en les que es poden trobar a l'Àfrica negra, subsahariana. Però més lleugeres. «No són de fusta, com les originals, perquè seria poc pràctic», afirma. A més, els personatges són una mica «gamberros», una actitud amb la que, assegura, els boixos «empatitzen més». «Supós que el fet que els actors siguem tots homes afavoreix això, potser no ens sortiria actuar d'una altra forma», comenta Pijuan abans de pujar-se a l'escenari de Can Ventosa.

Una de les claus, quan creen un espectacle per a boixos, és que aquest tengui diferents lectures per a què els adults que acompanyen els petits també es diverteixin: «Els adults veuen coses que els boixos no veuen». Sempre pensant, això sí, en un llenguatge apropiat per a les edats a les que està destinada l'obra, en el cas de 'Safari', per als més petitons.

Aquesta no és l'única obra de La Baldufa que tracta temes complicats de la realitat. En tenen una altra, destinada a boixos d'entre set i dotze anys, on es parla de l'azlheimer. «Però també sense anomenar-lo», comenta Pijuan, que detalla que, en aquest cas, els protagonistes són dos avis, antics pallassos, que van fent viatges al passat, recordant vivències. L'objectiu, explica, és el mateix: que els espectadors s'ho passin bé i que marxin a casa amb un fil del que, en cas que els interessi, poden tirar per parlar a casa sobre aquesta malaltia. Exactament igual que passa amb l'assetjament a 'Safari', de la que una família pot marxar sense haver-hi pensat gaire i, estona després, al cotxe o al sopar, parlar sobre això. «Els boixos entenen allò que estan preparats per entendre, però entenen moltes coses si els hi expliques amb un llenguatge adequat», destaca l'actor, que reconeix que en els darrers anys han hagut d'adaptar una mica la forma narrativa a les noves generacions, criades en el suport digital. Tot ha d'anar més ràpid. Per a ell no és una qüestió negativa, han d'anar més ràpids, però, acostumats a les xarxes i a les stories d'Instagram, estan acostumats a saltar d'una història a una altra i això permet fer el·lipsis sense tèmer que no ho entenguin. «Als 80 èrem teleaddictes, es parlava del zàpping i ens passàvem el dia mirant videoclips», reflexiona l'actor.